3 de jul. 2013

Com li dic que ja no l'estimo. Claus per trencar bé amb la parella.

Podeu escoltar la participació de la Francisca Molero d'aquest passat dissabte dia 29 de juny a la Secció "Vida Matrimonial i Marítima" del Programa El Suplement de Catalunya Ràdio clicant aquí i llegir les seves notes sobre el tema:


 

Una separació, un trencament sempre provoca una crisis vital en els membres de la parella.
Aquesta crisi comporta molts canvis, canvis d’adaptació que impliquen posar en marxa recursos i estratègies personals.
Es parla que tot aquest procés dura aproximadament 2 anys, temps necessari per trencar amb el passat, reorganitzar la vida i reconstruir relacions.

Per definir el com dir-lo i les claus perquè sigui la millor manera hem de tenir en compte alguns factors: Partim de la base que es una decisió pensada, irrevocable i ferma. El pitjor escenari es el de l’ambivalència amb una manca de decisió clara... Un altre escenari complicat sobretot respecte a les conseqüències futures, és dir-ho sense massa reflexió, és prendre la decisió de manera sobtada.

Primer escenari: decisió pensada i ferma.
És molt  estrany que sigui de mutu acord.  Es més freqüent que un prengui la decisió i l’altre  accepti malgrat no estar d’acord.

Les causes de la ruptura són moltes: desamor, gelosia patològica, terceres persones, violència, problemes amb els fills...

Les conseqüències afecten als dos membres de la parella, als fills, a la família, al amics...

El trencament es una experiència dolorosa de fracàs, apareixen sentiments de por, inseguretat, culpabilitat, solitud...

Depèn molt de com s’ha arribat aquí: després d’un llarg període de temps de no funcionar o bé de sobte perquè ha aparegut una tercera persona.


La persona que pren la decisió malgrat tenir-ho clar té molts dubtes de si és aquesta la decisió correcta. Però quan la ha pres es perquè   la percepció  de la seva pròpia capacitat per a superar-lo i sortir a flotació compte amb recursos personals i socials que disminuiran l’impacta emocional i econòmic de la separació. 
Aquests dubtes poden estar influïts per : si ja té una alternativa amorosa, si ha hagut fracassos anteriors i com s’han gestionat, l’edat, els fills, els recursos econòmics, les relacions socials...(tots aquest factors podem ser compartits també per la persona abandonada)
Si la persona que deixa té molts sentiment de culpa tindrà la tendència a fer moltes concessions, i no lluitar per coses que podem ser justes con la custòdia del fills , repartiment de béns i fins i tot pot hipotecar-se de per vida.
Malgrat que en ocasions pot tenir la temptació de fer una valoració massa negativa i  esbiaixada de la relació per sentir-se millor i retrau coses que podem fer més mal a la persona abandonada.


La persona abandonada ha d’afegir al dolor propi de la ruptura el desconcert de veure’s acusada de moltes coses que no hi pensava. Sentiments de  culpa i de ràbia són freqüents. Molts dubtes i moltes preguntes del perquè, sense adonar-se que no sempre existeix una explicació raonable i a vegades només el temps dóna la resposta.

Hi ha ocasions també en què la persona abandonada té un sentiment de llibertat , no ha pres la decisió però la ha facilitada.


Com dir-li?

Triar un moment adequat amb la privacitat necessària.

Triar el moment emocional més favorable, buscar un moment tranquil.

Parlar des dels propis sentiments.

Explicar les raons que un té per haver arribat en aquesta situació, sempre deixant clar que és subjectiva.

No fer-se la víctima

No desqualificar la seva parella

No implicar la família en el conflicte

Afrontar de manera adequada la crítica i la ràbia de la seva parella. No intentar justificar el seu comportament perquè es pot entendre com un eximent de tota culpa.


Una vegada s’ha dit , arriba com afrontar-lo.
La persona abandonada ha de buscar solucions per refer la seva vida.
Experimentarà inicialment pensaments pessimistes, minva de la seva autoestima, no s’ha sentit respectada, valorada ni estimada.
El procés d’adaptació al canvi comença con l’acceptació de la ruptura. A partir d’aquí ha de començar a treballar la seva autoestima, reorganitzar les seves relacions familiars, socials i emocionals.
Els pensaments catastrofistes determinen emocions i actuacions que no son gens adequades.
Treballar en la línia que els pensaments són hipòtesis que fem sobre la realitat que vivim i per tant s’han de verificar si són veritables o falses.


Desenganxar-se emocionalment de la ex parella: Com fer-ho?

No buscar informació  de la nova vida de la exparella.

Demanar-li a la família que no informi de la exparella

No fomentar les amistats de la exparella

No buscar llocs de coincidència

No demanar-li consells ni assessorament a la exparella

Evitar parlar del tema a totes hores amb els amics o família

No acceptar xantatges de la exparella ni fer-los

Eliminar els records de la casa

Donar-se permís per experimentar temors i plorar

Mantenir-se actiu/va

Augmentar les activitats plaents

Fer coses altruistes

Cuidar l’aspecte

Mantenir l’amistat amb membres de la família de la exparella, però no per a obtenir informació de ella, ni per convertir-la en un substitut de la relació perduda.

Acceptar la pèrdua sabent que es pot sobreviure a ella i que la nova etapa pot ser molt millor que la passada.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada